(Publicat a Xarxa Penedès el 03/10/2014)

machuca

Tot i que des del Butzo sovint fem bromes i gatzara i practiquem això que es diu auto-ironia, la veritat és que el nostre club està prenent volada. És una cosa seriosa, sòlida. Com a mostra, la visita d’una parella de moscovites en el sopar d’avui. El Butzo és un assumpte internacional i, encara que de fet la visita dels russos es degui al Fontromeu i la seva tirada per aquest sistema d’hostatge anomenat couchsurfing, a poc a poc ens anem convertint en un punt de referència mundial –sigui dit amb modèstia. Els portem a un local de mar, el Matxuca, situat en un carrer perpendicular a l’estació. La decoració és inestable, aixecada amb peces de mobiliari d’origen divers. No hi ha dues cadires iguals. En fi, tampoc som decoradors ni fanàtics de l’estètica. Ens agrada la bellesa, però no la busquem en l’interior d’un restaurant. El menú consisteix en una safata de “pescaíto”, musclos, gambes, sevillanos, calamars a la planxa i braves. Més tard, repetirem de calamars, de gambes i de “pescaíto”, per gaudi dels nostres convidats.

Cal dir que tenir uns moscovites a taula eleva el nivell de la conversa. (Un incís, la conversa sempre és abans que ens serveixin els plats o entre plat i plat o un cop exhaurit el material, mentre hi ha menjar deixem de ser amics, tal i com advertim a la simpàtica parella). Amb un anglès notable per part del Fontromeu, del Xirivies i del Kiwi, i totalment macarrònic per part del Mantequilles i de qui escriu aquestes ratlles, la conversa flueix: tan bon punt ens fotem del costum dels russos de beure compota de poma durant els àpats com evoquem els dies en què les farmàcies venien cocaïna i heroïna el segle passat. El Kiwi fa unspeech que ens deixa impressionats sobre el mal costum de beure llet en l’edat adulta i, de cop, ens introdueix un concepte que a alguns ens sona per primera vegada: la Paleodieta, la dieta del paleolític. El Butzo és una roca o, més ben dit, un iceberg. Per sota dels comentaris superflus hi ha una consistència científica que se sustenta en la saviesa de l’all.

El rus, llantiat, després de l'esclat d'una gamba

El menjar, per cert, mereix tota mena d’elogis. Tots coincidim en destacar els calamars a la planxa i les gambes, producte fresquíssim. El Fedrov, “Fedia”, que llueix orgullós unes medalles de salsa a la samarreta, i la Maria, “Masha”, diuen que no havien menjat gambes tan bones com aquestes. El cambrer gallec, o si més no ho sembla pel seu caràcter entre sec i simpàtic, intercanvia anècdotes del ram amb el Mantequilles, resumides en un consell: quan vagis a qualsevol lloc, mai no reclamis l’atenció del cambrer amb un txxx txxx, perquè no és un gos. Abans que arribi la factura, descobrim que cap europeu no ens cau bé: ni els francesos, ni els britànics, ni els italians… Els russos sí, clar. El preu final és de 10 euros per barba, un regal absolut. Hi ha unanimitat: ultra victòria. El cambrer ens diu que al novembre es traslladen, i el Kiwi es pregunta si es conservarà el caràcter feréstec, semisalvatge del local i si no trencarà l’encant de la fritanga tal i com és ara. Són dubtes de futur, perquè avui sortim altament satisfets. El Fontromeu i el Mantequilles coincideixen en que no cal demanar braves, però per la resta hi ha poca crítica a fer, si de cas que no hi ha gaire varietat.

Volem acabar amb un visca Catalunya, però no sabem com traduir-ho a l’anglès. Algú suggereix allò de hip-hip-hurra, però estem d’acord en què nosaltres som més de hip-hip, que no de hurra.

Anuncis

EL CABLE: VIATGE A SITGES

(Publicat a Xarxa Penedès el 01/09/2014)

el-cable

Hi ha dues coses que tot vilanoví ha de dir quan Sitges surti a la conversa: 1) “fa anys que no hi poso els peus” i 2) “no se m’hi ha perdut res”. Tant se val si ahir mateix voltaves melós pels seus carrers estrets de la mà de la teva estimada, la qüestió és que de seguida el prejudici es faci visible per mantenir viva, encara que sigui de forma artificial, la rivalitat entre veïns, que agusa les ments a l’hora de buscar un nou insult cada vegada, un nova manera per deixar en ridícul les qualitats de la vila del costat i titllar tots els seus habitants de tanoques de formes cada cop més creatives. Per tant, quan els socis del Butzo arribem a Sitges, les dues primeres frases que es pronuncien, reglamentàries, són que feia anys que no hi posàvem els peus i, de fons, algú que diu que allà no se li havia perdut res. Complerta la formalitat, ens endinsem pel centre amb cara de circumspecció: sempre que camini per Sitges, un vilanoví ha de fer veure que està desorientat, signe de què en anteriors visites ha procurat marxar-ne el més ràpid possible i no ha parat atenció en cap detall.

Tenim intencions de sopar a un local guipuscoà, de vàlua certificada, però la intuïció ens diu que han canviat d’amo, sobretot perquè un paio a qui només falten dos ullals per ser un senglar ha substituït la diligent i simpàtica cambrera habitual. No hi ha res més depriment que una mostra de pinxos pàl·lids, decaiguts, d’una tristor estovada. Fugim d’allà i anem a parar a un establiment molt conegut de la vila: El Cable. La nostra conversa llisca alegrement sobre un afer sentimental que ara no ve al cas, i de cop ens quedem sorpresos, fins al punt que el Kiwi es pregunta si pot ser que a Sitges “hi hagi alguna cosa acceptable”. El Cable té una decoració un punt confusa, entre el cap de toro penjat a la paret i les metxes californianes de les clientes. Demanem mandonguilles, calamars, xipirons, pollastre al curry, McCables, “braves” i dues tapes que van participar al concurs de tapes “La tapa de l’any” de les edicions 2011 i 2012, Niu d’ànec i Filet amb Zaluk, respectivament. Dubtem si demanar la guanyadora de l’edició de 2013, però el nom, Buscando a Nemo, ens tira enrere.

Com el lector comprendrà, al Butzo li rellisca moltíssim qualsevol concurs de tapes que tingui la seu a Sitges i se celebri a l’hotel Melià. Les tapes són bones, tot i que probablement, com apunta el Fontromeu, quan les van presentar al concurs no devien ser tal i com ens les han servit a nosaltres. El Kiwi va més enllà, qualificant això de les tapes de concurs com una –mica- “enredada”. En tot cas, el soci elogia “la qualitat de la matèria prima”, com diria el Xirivies. Mereixen menció els calamars i les braves. La resta és bo, però “escàs”, segons el Fontru. I d’altra banda, s’ha de valorar que, tot i els esforços que dediquem a buscar-li defectes (com per exemple, el fet que no ens portin el pa tot i haver-lo demanat repetidament, o la companyia de la taula del costat, poblada de pijos amb pinta d’acabar de tornar d’Eivissa) El Cable resisteix les envestides i en sortim força contents. El preu, 12 euros per barba.

El resum seria que, per ser Sitges, està prou bé.

MESÓN EL CID: GREIXUM A LA VORA DEL MAR

(Publicat a Xarxa Penedès l’1 d’abril de 2014)

XP_cid2

En un racó de la costa, el nom del qual no vull recordar, fa temps que hi viu un Mesón dels de carn a la brasa, televisions pertot i decoració castissa. Ubicat al sud de Vilanova, en un lloc que segons la llegenda antigament era una zona d’aiguamolls i dunes, avui El Butzo visita un establiment que deu el nom a la cançó de gesta “El cantar de mío Cid”, que relata les heroiques proeses d’un cavaller castellà, Rodrigo Díaz el Campeador. Tot i que els socis del butzo hem estat adoctrinats, deformats i turmentats a l’escola catalana, i per tant el nostre coneixement del Cid és nul, sempre podem tirar de la wikipedia per saber que la història del Cid Campeador és la restauració de l’honra perduda de l’heroi, que primer és desterrat i després ultratjat. Fent un lamentable paral·lelisme, durant el sopar el cambrer també es recuperarà d’una doble ofensa: primer li desmuntem la taula, que ell havia servit de manera que tots els comensals estiguessin de cara a la immensa pantalla de televisió per veure el derbi sevillà, i després ens neguem a demanar una graellada per cap.

XP_butzo ortollEl cambrer, que tot i que no és castellà està imbuït per l’esperit del local, ens insisteix, amb una rialla a la cara, que apuntarà cinc graellades. Nosaltres li diem que nanai, que només en compartirem una, a més de les patates braves, la sípia, les mandonguilles, la carn amb salsa, i uns “sevillanos”. Ell, que té una retirada al davanter del Barça, Alexis Sánchez, segueix, obstinat, repetint que amb això ens quedarem amb gana. Es converteix en un duel, en un tour de force dialèctic que guanyarà qui domini millor l’art de la persuasió, fins que de cop recordem que EL CLIENT SEMPRE TÉ LA RAÓ, i que per tant no volem cinc graellades, sinó una, una de sola (“¿Entendido, comprende?” li diu en Kiwi). Al final, l’home entra en raó i, de fet, tindrà el detall, per llimar asprors, de portar-nos un plat de pernil ibèric i pa amb tomàquet. A partir d’aquí, oli en un llum. De fet, el Kiwi comentarà després que el tracte ha estat molt agradable –tot i “l’afany recaptatori”- i el Fontromeu destacarà que ens han servit molt ràpid.

XP_cid1

Per sort el Xirivies, que ha arribat primer, ha avisat perquè anessin encenent la brasa. Les tapes mereixen un aprovat general. Algunes apreciacions: hi ha “escassetat” de salsa a les braves, comenta el Fontru; segons el Mantequilles, les mandonguilles eren “secotes”; la sípia és molt bona, apunta en Xirivies. Arribem, doncs, a la graellada (pollastre, botifarra, xurrasco, llom i xai). Mentre el pollastre acaba pràcticament sencer al plat del Fontromeu, el soci fa un elogi encès: tot queda bo a la brasa, fins i tot unes cols de Brussel·les. Quan acabem la graellada, alguns estómacs encara fan rau rau, i després d’una picabaralla i quasi arribar a les mans amb el Fontru –que sigui dit de passada és un garrepa- , finalment demanem dues botifarres i dos xoricets per tirar avall. Un encert. Ens costa quinze euros per barba, “orujo” inclòs –que, per cert, el Mantequilles troba “fatal”. La relació qualitat/preu del gèneru és bona, comenta en Fontru, i sortim força satisfets, si bé, tal i com remarca el Xirivies, el local queda un pèl lluny de la civilització. Tot i així, el lloc reuneix les condicions, pel que fa a l’ambientació –“kitsch” en diu el Kiwi- i a l’estil, com de sala de comunions de tercera, per escalar posicions en el rànquing del Butzo.

EL CAFÈ DEL FOMENT: MESSI MENJA FRITANGA

(Publicat a Xarxa Penedès el 3 de gener de 2014)

El Butzo, ja ho hem dit en més d’una ocasió, està totalment a favor de barrejar la gastronomia amb la política, l’esport amb la política i, ja que hi som, la gastronomia amb l’esport. Avui, dia que la majoria de partits polítics han acordat la data i la pregunta del referèndum d’independència, avui parlem del Barça. Som inconformistes, som rebels -som, sobretot, uns esplèndids torracollons. La primera conclusió és que Lionel Messi menja fritanga, causa probable de les seves continuades lesions. Després d’un acalorat debat, els socis del Butzo també conclouen que aquesta temporada el Barça és més ensopit que a l’època de Joan Gaspart, que si més no tenia el do de la retòrica: ¿qui no recorda aquell “por caridad humana” o el seu cèlebre “xun xi xua xi xa xu xi” per afirmar que no vendria Rivaldo? (I efectivament no el va vendre, el va regalar).

XP_Foment1

Bé, el cas és que avui ens reunim a la meca de la burgesia vilanovina. No parlem del Ceferino, sinó del Foment (ja se sent, etcètera) que bonament ha cedit la gestió de la cuina a uns joves amb empenta. El local és ampli, confortable, decorat amb austeritat i bon gust. En un poble de cinc mil habitants, el Foment es diria el Casino i els avis hi jugarien al dòmino amb naturalitat. A Vilanova el provincianisme regnant fa que s’hi celebrin concerts de folk i de pop electrònic i les patums locals hi presentin els seus llibres. També s’hi fan tota mena d’actes d’un notable interès, però el butzo és un col·lectiu força anti-intel·lectual, anti-culturetes i, si no fos necessària per llegir la carta dels restaurants, anti-alfabetització, així en general. Demanem braves -segons el cambrer, les millors de Vilanova-, sevillanos, truita de patates, xoricets al cava, camembert arrebossat, xipirons, truita de botifarra blanca, fondue de formatge i una tartiflette.

XP_Foment2

Cal destacar que el cambrer deia la veritat, cosa estranya en el seu gremi, i lesbraves han resultat excel·lents. El Xirivies diu que “per primera vegada a la història del Butzo, la salsa era genuïna salsa brava”. Tota la resta coincidim en què han d’estar ben amunt del nostre rànquing. Altra tema són els sevillanos, “amb un excés d’arrebossat i de fregit”, segons el Fontromeu; “semblaven paper de fumar”, comenta l’Escarola. Els fregits, diu el Kiwi, són el pitjor de la nit. El president Mantequilles ha arribat tard però troba els xoricets “tremendus”. Pel que fa a les truites, les trobem petites i no massa gustoses. La tartiflette és un plat senzill que ha resultat “molt bona”, diu el Fontromeu, “però un pèl cara”. El tracte ha estat pròxim a la clientela, resumeix el Kiwi, “atents i amables”.

XP_Foment4

La minuta són 18 euros per barba. “Molt correcte pel que hem menjat”, dirà el Fontromeu. Al final hem brindat amb cava i el cambrer ens ha convidat a l’ampolla. Amb aquest gest ens ha guanyat definitivament. El soci està emocionat, eufòric. El nivell de la tertúlia puja amb la presència del soci d’honor, el Noi del Serrallu, i l’estrella convidada, el Martins. Hem tingut una gran nit al Cafè del Foment. Per alguns socis la joia s’allargarà fins a l’alba, enduts per la transcendència del moment. Els ulls humits, el cor trèmul, passaran la nit recitant versos de Salvador Espriu. Qualsevol altra cosa que escolteu són falsedats escampades per tacar el bon nom del Butzo.

XP_Foment5

BAR CANO: COMO PEDRO POR SU CASA

(Publicat a Xarxa Penedès el 10 de desembre de 2013)

XP_cano1

El Butzo és una mena de grup d’assalt que té per objectiu deixar sense existències el restaurant que ens acull. Avui ens hem desplaçat fins a Les Roquetes, una zona a cavall entre Vilanova i Sant Pere de Ribes que pertany a aquest darrer municipi però que té prou color i personalitat com per afirmar que és més que un barri. Val a dir que pels membres del club es tracta d’un terreny salvatge, inexplorat i exòtic. Entre les seves peculiaritats, destaca l’alta densitat de bars per habitant i, entre els seus bars, les tapes són el plat estrella. Entrem al Bar Cano sense tenir gaires referències, tot i que ja d’entrada s’observa una calidesa pròpia dels bars familars. L’amo és el pare, cambrer i cuiner. El fill juga cert paper darrera la barra. El Xirivies ens fa veure la decoració marinera del local, en contrast amb el menú que ens serviran: carn, carn i carn -i una amanida raquítica.

XP_cano2

Noti’s que per ser dijous a la nit l’establiment té força concurrència. El perfil és el d’un home de quaranta anys. Els de la taula del costat obren els ulls com a plats quan veuen la velocitat amb què ingerim tot allò que cau sobre la taula. Fins al punt que un dels parroquians, conegut com El Rubio, s’aixeca del tamboret on prenia tranquil·lament el seu beuratge i comença a servir-nos, ja que els propietaris no donen a l’abast. A canvi, segons observem, se’l recompensa amb totes les copes de cava que sigui capaç de xumar, que no són poques. La volatilitat dels plats és palpable: es tracta de l’ADN del Butzo en estat pur, com comentarà més tard el Fontromeu. Pintxos, magret, vedella, porc… conformen el menú: carn a la planxa. Gran domini de la planxa, resol el Kiwi, però falta l’acompanyament (només pa amb tomàquet).

XP_cano3

El servei és ràpid, com dèiem, fins i tot en detriment de la clientela habitual, que protesta mig en conya mig en sèrio. A mesura que la nit avança, però, la germanor protagonitza el to de la vetllada. Les bromes corren d’una taula a l’altra i s’organitza un bon desori, sobretot quan fa acte de presència un home vestit de casament en companyia d’una dona, la primera que veiem en tota la nit. El xivarri augmenta considerablement i el nivell de les converses decau per la mateixa raó. El president del butzo, Mantequilla, s’ha recuperat de l’ensurt que li ha causat veure l’amanida aterrar a la nostra taula. La resta del sopar fa les delícies del seu paladar tot i que, com ja s’ha comentat, hi ha poca varietat. Arriba el moment dels digestius, que corren amb generositat. Algun membre del club rememora vells temps gastats davant d’una màquina escurabutxaques; la resta, tips, divaga alegrement. El preu no és elevat, uns quinze euros per barba, i l’experiència, com diuen els psicòlegs barats, és enriquidora. A més, hem tingut entre nosaltres un amic molt estimat, el Negre, i per tant resulta una nit rodona. Tampoc sortim d’allà amb excessiva pudor de fritanga, ens diem mentre acomiadem la jornada.

Per cert, abans que se’ns oblidi, volem llançar una proposta al lector. La idea és que ens feu arribar una recepta, que pot ser de dues menes: o bé per encisar la nostra convidada o bé per quedar com un senyor davant de la sogra. És a dir, demanem que ens envieu una recepta que pot ser per enamorar o per esquivar amb habilitat una obligació social. El Butzo es compromet a elaborar la recepta i fer-ne una valoració que podreu llegir aquí mateix. Podeu enviar les vostres receptes a clubelbutzo@gmail.com

LA GARNATXA DE CA L’ISIDRET, L’OMBRA DEL DUBTE

(Publicat a Xarxa Penedès l’11 de novembre de 2013)

XP_butzo_garnatxa1

Al gra: el dubte raonable consisteix en si les molèsties estomacals de tres socis del club, posteriors a la visita a La Garnatxa, són degudes a l’àpat degustat allà o no. Com que som sis, i els altres no hem patit cap efecte secundari, tendim a pensar que no hi té res a veure, però l’ombra del dubte planarà sempre entre nosaltres.

Per primera vegada, el Butzo surt pel Penedès de forma oficial. Concretament, a Vilafranca, lloc on molts dels presents vam descobrir que el quillo també parla en català. A part de totes les altres virtuts, siguin les que siguin, el respecte del Butzo cap a Vilafranca també es basa en la figura de Francesc Pujols i el seu lligam amb la capital de l’Alt Penedès. El filòsof que va dir que arribarà un dia que quan els catalans voltin pel món, només pel fet de ser catalans, ho tindran tot pagat, tenia avantpassats vilafranquins i sempre va mantenir un tracte cordial i deferent amb aquesta terra, fins al punt que l’any 1938 escrivia “nosaltres enamorats del Penedès no sols de la terra sinó de l’ànima que l’aguanta, alçant els ulls enlaire hem estudiat alguna vegada la contribució que ha portat a l’espiritualitat catalana moderna”.

Fins aquí la classe d’història. Entrem a la Garnatxa de ca l’Isidret, un local cèntric –d’estètica semblant a un motel de la Seu d’Urgell, diu en Kiwi- perquè ens ho han recomanat. Més tard, el mateix Kiwi comentarà que no perdrà l’amistat amb qui ens ha fet anar a aquest lloc, però no li parlarà en temps. En fi, demanem peixet, sípia a la planxa, calamars, croquetes de l’àvia, lacon, truita, musclos a la planxa, patates braves i cloïsses, que la cambrera pronuncia [k l ò i s a s], pronúncia que ens recorda a Patrick Kluivert [k l ò i f e r t]. La cambrera, per cert, rep molts elogis per la seva diligència i algú la defineix com a Bussiness Class. Tot i la seva bellesa, es respira una mena de mal presagi, confirmat quan, després de les braves, els altres plats van arribant a taula.

XP_butzo_garnatxa2

L’ambient és familiar, bàsicament perquè només hi ha una família menjant. L’Escarola destacarà més tard, de la decoració de La Garnatxa, un paper de paret de ceps i vinyes que li fa pensar, tanmateix, com d’equivocats hem estat de venir aquí. Demanar peix a Vilafranca, certament, constitueix una cagada monumental. Es comenta que la sípia és la pitjor que hem menjat en l’últim sexenni: reescalfada i triturada en trossos minúsculs, de textura confusa, clarament cremada. Les braves reben menys crítica i, segons el Mantequilles, tot i ser avinagrades, són del millor del sopar. Altra cosa és la truita, anomenada “Paisana”. Tots els socis coincidim en què el seu aspecte, de cosa perbocada, concorda amb el seu gust. Les croquetes divideixen el Butzo: mentre que el Fontromeu (Fontru pels amics), l’Escarola i servidor n’aprovem el gust, que no la presentació, la resta de comensals les troba toves i desfetes. El peixet se salva de la tragèdia, tot i que el Xirivies discrepa de l’opinió general i les considera una tapa de perfil molt baix.

XP_butzo_garnatxa3

Més tard, fent les valoracions pertinents, estem d’acord en què la tònica del menjar ha estat força depriment. Potser per l’hora i el dia, un dijous entrades les deu de la nit, però els plats es caracteritzaven per la desídia, pel no-en-se-més que denota poca ambició i encara menys ganes de complaure el client. La latrina d’homes és curulla de pèls púbics, per exemple. El preu, dotze euros per barba, salva una mica els mobles. També en destaquem el tamany dels plats, grans.

Finalment, el Kiwi, en un afany d’originalitat deixa anar que el local tenia “l’ambient d’un aplec sardanista dels anys 80”. El Xirivies, incrèdul, li replica: “però si no hi havia ningú!”. La resposta del Kiwi és definitiva: “per això, per això…

BAR MÓNACO, PER SUCAR-HI PA

(Publicat a Xarxa Penedès el 27 d’octubre de 2013)

XP_Monaco1

És tot un honor pels membres del club “El Butzo” estrenar una nova etapa dins del projecte de Xarxa Penedès, que acollirà a partir d’avui les nostres crítiques. Per qui no ens conegui, només direm que el nostre negociat és valorar els establiments culinaris que visitem de tant en tant. No ens interessen la glòria ni el glamour, sinó endrapar bones menges per un preu just. La nostra trajectòria ens ha valgut, fins ara, seguidors i detractors a parts iguals, de manera que hem hagut de blindar-nos contra les amenaces amb pseudònims. Podeu esperar, d’aquest espai, un tracte directe i sincer; no escatimem elogis, però tampoc vituperis; no ens agraden els luxes, però encara menys els escarbats. La nostra adreça de correu és clubelbutzo@gmail.com i estem oberts a rebre peticions, tant de locals que vulgueu que visitem, com sol·licituds per acompanyar-nos en un sopar o qualsevol altra qüestió.

Bar Mónaco: per sucar-hi pa

Tot i que els socis del Butzo som de naturalesa més aviat escèptica, hem de reconèixer que la fortuna ens ha brindat el millor inici de curs culinari possible. Que corri la veu, que s’escampi arreu del Penedès: el bar Mónaco és un dels millors locals de Vilanova. Però no ens avancem. El menú consisteix en el següent: patatates a l’allioli, “asadura” de xai, mandonguilles, cananes amb salsa, llibrets, “callos”, morro i orelles de porc, “mollejas” i popets. Som uns quants i hi ha gana. Feia temps que no ens reuníem i fins i tot el xoc de forquilles per l’última mandonguilla ens resulta entranyable. El mestre de cerimònies del Mónaco és el Kami, que ve de Kamikaze holandés, segons ens explica ell mateix. No para de portar-nos pa i s’agraeix, ja que tots els plats tenen una salsa abundant, fet que el Fontromeu destacarà com un dels trumfos del local. En el mateix sentit, el Mantequilles comenta que la salsa està tan bona que la posaria en una cantimplora.

XP_Monaco2

Estem a mig sopar i el Xirivies ja llueix una llàntia de dimensions considerables. Algú li pregunta al Kami de quina part del cos surt l’”asadura”. Són els pulmons, respon sense immutar-se. Els membres més susceptibles arrufen el nas i algunes forquilles retornen al punt d’origen sense punxar res. Tanmateix, d’altres pensem que pitjor seria menjar-se els pulmons d’algun dels presents. A més, es tracta d’un plat que la cuinera, provinent de Moldàvia, ha après de la mare del propietari i només per això li servem un respecte. El Kami apareix sovint, al llarg de l’àpat, per amenitzar amb anècdotes la vetllada. Ens menciona l’antic escorxador, ubicat ben a prop, com a punt de partida d’alguns dels plats que tastem. Història viva de la ciutat.

XP_Monaco11

Les cananes són un dels guisats que s’emporten més flors. Mentre l’Escarola i el Noi del Serrallo comenten la jugada, ens arriba la carta de còctels. Parin màquines. Resulta que una de les aficions del nostre amfitrió, senyor Kami, és la preparació de begudes. De fet, divendres i dissabte fa un menú especial que inclou tres tapes, una cervesa i un gintònic premium pel preu d’onze euros. Avui és dijous, però la consigna és que s’hi ha de tornar el cap de setmana. Així doncs, tothom demana gintònics excepte el Fontromeu i jo, que preferim patxaran. Quan li preguntem quina marca té, ens respon Zoco no, gràcies. Aquesta frase, que ens evoca el lema del club (Carpaccio? No, gràcies) acaba de convèncer-nos: el Mónaco és collonut. Cal dir que el preu, menys de nou euros per barba, també hi ajuda.

XP_Monaco3

Un dels socis, el Kiwi, destaca la combinació entre una estètica més aviat castissa i un assortiment de ginebres i tòniques que riu-te’n dels garitos més modernets de Barna, com una mescla guanyadora. El Noi del Serrallo, rapsode de caps de setmana, conclou, mentre beu un gintònic amb romaní, que se sent com si passegés pels Colls. La gatzara és tota